"Me acuerdo, por ejemplo, de que en Moscú, durante el golpe de Estado de 1991, los trabajadores de televisión, después de algunos días, ya estaban cansados. [...] Cuando ocurría algún hecho importante los equipos se reunían, se ponían a beber vodka o lo que fuera y acordaban no contar nada. [...] Esos buenos chicos decidían si la historia sucedía o no sucedía".
Los cínicos no sirven para este oficio, Ryszard Kapuscinski.
En primer lloc, i crec que és el tema clau sobre el qual es desencadenen la resta de problemàtiques que s’expliquen al llibre, parlaré sobre la veritat de la Història. Com diu Kapuściński, els mitjans de comunicació són els que creen la Història. Són els principals encarregats de fer saber a la gent tot allò que ha succeït. Sabem què passa a l’altra punta del planeta perquè surt en els mitjans de comunicació –de masses–, mentre que tot allò que no es diu resta com si no hagués passat. Amb això em remeto a la cita de l’inici i com n’és d’important tot allò que es diu com el que no es diu. Tot allò que digui i el que deixi de dir el periodista marcarà la distància que separa els fets del relat dels mateixos fets.
És per això que Kapuściński insisteix en la importància de l’experiència directa del periodista amb el que vol escriure. És evident que a l’hora de relatar els fets i les atrocitats d’una guerra, allò que narri el dirigent d’una milícia que sempre s’ha mantingut en la reraguarda serà molt diferent del què expliqui un soldat des de la línia de foc. Tanmateix, hauran lluitat en la mateixa guerra, s’hauran produït els mateixos fets, però cadascú els haurà viscut des d’una perspectiva molt diferent. El dirigent, per exemple, explicarà que els seus homes són al front lluitant per una bona causa i que són una secció ben armada i preparada, però tots els detalls com algun pacte secret amb l’enemic, els reals interessos partidistes (o de qualsevol mena) no els explicarà. El milicià en canvi, explicarà tota la fam i la por que ha passat al front, que gairebé anaven desarmats i que molts d’ells no s’havien ni en quina milícia estaven allistats. El mateix passa amb els periodistes. Aquests tindran una percepció dels fets en funció de si els han viscut o no i com ho hagin fet.
Hi ha un altre aspecte que apareix en el llibre que és imprescindible per entendre les diferents versions que poden haver-hi sobre un mateix fet. D’una banda, cadascú percep les coses de manera diferent, davant d’un mateix fet cadascú aportarà la seva visió dels fets i els relats seran molt diferents. Això pot crear problemes perquè com he dit anteriorment, els mitjans de comunicació són els encarregats de produir la Història i aquesta podria estar basada en interpretacions falses de la realitat si no es va amb molta cura. Tot i això, cal acceptar el caràcter relatiu dels fets i per tant, les diferents visions sobre aquests.
Kapuściński tampoc oblida la importància del passat, és a dir, el canvi d’actituds i records que es produeixen en l’individu al llarg del temps. És un procés de reinterpretació del passat i de memòria el qual tots realitzem dia a dia. Recuperem ara el dirigent i el milicià que he presentat anteriorment. Si alguns anys després d’haver finalitzat la guerra, agaféssim al dirigent i els seus companys d’oficina i al milicià i els altres soldats que van lluitar amb ell al front, ben segur que hi haurien moltes versions diferents d’una mateixa guerra.
Podem dir aleshores que el periodista ha de ser capaç d’empatitzar amb els dos extrems -o les dues cares- de la realitat que vol explicar. Només d’aquesta manera podrà adquirir més perspectiva i analitzar-la amb menys prejudicis. Això no sempre es produeix, i la lluita per escurçar la distància entre el què ha passat i el que s’ha escrit encara continua. Tot i així, hem de saber disfrutar d’aquelles “bones persones” que encara ens permeten llegir i veure el món en versió original.
